El rei sense rumb

La solitud de la corona a vegades el feia dubtar del camí que havia emprès...

I si no era allò el que el feia feliç? I si hauria hagut de triar un altre camí?

El rei se sentia una mica decebut. Havia lluitat tota la vida per ser allà, i ara que per fi hi era, se sentia buit i desgraciat.

Havien valgut la pena tots els sacrificis i esforços que havia fet? No seria millor abandonar-ho tot i emprendre un nou camí? Què diria tothom?

Decidís el que decidís, estava totalment atrapat en aquell dilema que l’havia començat a perseguir just després d’aconseguir la corona.

Estava assegut al seu tron i tothom el mirava.

Es va aixecar feixugament, posant la seva cara més orgullosa, i va alçar la copa.

En aquella sala ningú feia res fins que el rei ho feia.

Amb la copa alçada amb la mà dreta i la mà esquerra al cor, la seva veu va ressonar com un tro: "pels dies de glòria que vindran!"

La sala sencera va rugir: "pels dies de glòria que vindran!"

El rei es va asseure de mala gana al seu tron de nou, mirant llanguidament la gentada i preguntant-se què hi feia allà...