L'estany secret

Era un camí estret que s'adentrava en el bosc amb arbres a banda i banda. Els arbres eren tant frondosos que l'interior del bosc era fosc. Aiden avançava per aquell camí solitari.

Els camins que s'endinsen dins dels boscos solen ser emboscats i plens de mates i herbes però aquest camí era planer; estret pero planer, sense herbes que impedissin el pas.

A mesura que Aiden avançava pel camí, el silenci del bosc es feia més profund. Només se sentia el cruixir suau de les fulles seques sota els seus peus i, de tant en tant, el cant d'un ocell llunyà, gairebé com un murmuri. El camí, tot i ser estret, semblava guiar-lo amb una misteriosa precisió, com si sabés exactament on volia portar-lo.

Aiden notava una lleugera brisa que li acariciava la pell, però no venia de les capçades dels arbres; semblava venir d'algun lloc més enllà. Va seguir caminant, amb la sensació que alguna cosa l’esperava, que l'invitava a seguir endavant, però sense revelar-se encara.

De cop, el camí va començar a obrir-se lentament, i la foscor del bosc es va dissipar lleugerament.

Davant seu, es va trobar amb un clar desconegut, un espai obert enmig d’aquell mar de fulles. Al centre, un estany d'aigües quietes reflectia el poc cel que es veia entre les branques, com un mirall perfecte.

El lloc estava impregnat d’una tranquil·litat inquietant, com si el temps s’hagués aturat només en aquell racó amagat del món.

Aiden es va apropar amb precaució a l'estany, fascinat per la quietud de l'aigua. Va observar com les ones es trenaven suaument, formant cercles perfectes que semblaven propagar-se cap a l’infinit. Però, de sobte, una d’aquestes ones es va intensificar, trencant l’harmonia del mirall d’aigua.

Va sentir com un lleu moviment sota la superfície, com si una ombra fosca s'hi estigués movent. Va contenir la respiració, amb el cor bategant cada cop més ràpid. Què estava passant? Es va apropar encara més, els ulls fixos en aquell punt on l’aigua havia canviat.

I llavors, com en un somni, una figura etèria va emergir de l’aigua. Una figura delicada, gairebé translúcida, amb una llum pròpia que semblava brillar des de dins. Era una fada, petita i grácil, amb ales que semblaven fetes de la mateixa aigua de l'estany, brillants i tremoloses com el reflex d'un raig de llum.

Els seus ulls, plens de saviesa antiga i misteri, es van clavar en el protagonista. Va somriure suaument, com si estigués esperant aquell moment des de feia molt de temps. El bosc, que abans semblava tan fosc i amenaçador, ara semblava embolcallar-los amb una sensació de màgia i anticipació.

Què volia aquella fada? Per què havia aparegut en aquell moment, en aquell lloc amagat? Aiden no podia apartar la mirada d'aquells ulls brillants, preguntant-se què seria el següent, quina màgia desconeguda estava a punt de desfermar-se en aquell racó oblidat del bosc.