L´últim tren

La Maria havia arribat, per fi, a l'estació de tren i tenia un dilema.

Havia de pujar a aquell tren? On la portaria? Tornaria a veure els mateixos carrers que l'havien vist créixer i que havien format part d'ella? Sabia del cert que no.

Aquella estació era una porta cap a un altre món, un camí sense retorn que la portaria molt lluny. La noia va agafar el full dels horaris dels trens amb la mà tremolosa i mirava quant faltava pel pròxim tren que sortia. Faltaven 30 minuts? Faltaven 3 hores? Això li era igual; qualsevol temps d'espera semblava un instant.

Semblava que la vida li estava passant com un llamp.

Llavors, es va permetre el luxe de mirar un moment enrere per contemplar de nou aquelles faroles, aquelles voreres i aquells arbres que de ben segur no tornaria a veure mai més, per clavar-se un últim punyal abans de marxar.

Sabia que havia d'agafar aquell tren, però cada cop li costava més acceptar-ho. Havia pensat durant molt de temps en el fet de marxar, però ara que estava just davant, ara que era l'instant precís, notava la pressió de la seva pròpia sang viatjant per les venes.

Notava com el pols se li feia més i més fort.

Finalment, va agafar la maleta de mà —no duia res més— i va baixar les escales mecàniques que la portarien cap a l'andana on havia d'agafar el tren.

Mentre baixava per les escales mecàniques, va tornar a mirar enrere un altre cop i se li va fer un nus a l'estómac.