La creu de Gurb

Entre l'escorça viva, natura de muntanya,

hi jau la incinerada bellesa de tardor;

és com el vent cantant una cançó,

amb la mateixa veu, goig de la terra estranya.

Els camins s'erigeixen, fent del seu cim, corona,

fent davall la muntanya, la linea d'horitzó;

neixen camins d'userda i fulles de tristor

i al mig l'aire, el vent que amb força l'acarona.

Els ocells ara tornen i expliquen l'arribada

d'un neguit, la contrada, esquerda enmig la plana,

com ho faria en somnis un abril tan astut.

I ara que el sol calma la vida tan frondosa,

ara que la natura parla amb la veu mandrosa,

es trencaran els somnis on hi ha la creu de Gurb.